Mons Klint és  un dels indrets que no pots deixar de visitar si vas a Dinamarca. Els penya-segats de Mont Klint et deixaran bocabadat per la seva bellesa. El contrast de la roca blanca amb la blavor de l’aigua i el tupid bosc que els corona, és una meravella que de ben segur et culpirà.

Aquests penya-segats estan conformats de pedra caliça i estan coberts d’una frondosa vegetació.

Mons Klint es troba al sudest de Dinamarca a l’illa de Mons i a un parell d’hores de la capital,  Copenhague. Està situat en un parc natural ple de vegetació. Al final del recorregut hi ha un parking molt extens on es pot passar el dia però no pernoctar. El preu d’un dia sencer és d’uns 5 euros.  Per passar la nit cal anar, però,  fins a la ciutat més propera anomenada Stege on hi ha un càmping als afores de la mateixa ciutat. Stege està situat al costat mateix de la llacuna del mateix nom, llacuna que és comunica amb el mar Bàltic.

El subsol de Mons Klint és de guix, que allà se l’anomena «l’or blanc» de Dinamarca, ja que constitueix la matèria primera de moltes indústries daneses.

A Mons Klint hi ha el Geo Center que és un centre d’interpretació on hi ha diverses exposicions explicant la formació d’aquest accident geogràfic i la gran gran quantitat de fòsils que es troben en aquest indret.

Al costat del Geo Center hi ha informació dels diferents itineraris que es poden fer i la durada i dificultat de cada un d’ells. Un d’aquests camins et porta fins a la platja (a la base del penya-segat) i on es poden admirar els restos fòsils que hi ha incrustats a la mateixa roca. Aquest camí és molt bonic ja que l’escala que et porta fins a la vora del mar està bordejada d’un tipus d’orquídees que només es troben aquí.

Curiosament, cada any desapareix una capa de 20 a 40 ctms del penya-segat.

Mons Klint és una reserva natural de roques que mira al mar Bàltic, un indret preciós tant si l’admires des de terra com si ho fas des del mar. Multitud de petits creuer bordejen la costa per admirar-los des d’una altra perspectiva.

(fotografies realitzades per Jaume Ques)