L’endemà de la nostra arribada decidirem dedicar el dia a fer una excursió a «La Garganta del Infierno». El dia abans ens havíem informat convenientment dels diferents itineraris que es proposen i de la durada i duresa de cada un d’ells al Centre d’Interpretació que es troba a l’inici  del trajecte. Ens vàrem deixar aconsellar i vam optar per anar fins a  «Los Pilones».

El camí d’anada és tot pujada, però les rampes no són massa fortes i es pot realitzar amb certa facilitat. De fet al Centre d’Interpretació l’aconsellen per excursions familiars i excursionistes «seniors» (nosaltres, p.e.) Està molt ben senyalitzat i a més les vistes un cop et trobes dalt de tot, son realment fabuloses. Nosaltres ens varem prendre el trajecte amb certa tranquilitat tenint en compte que no vam sortir massa d’hora per la qual cosa la calor ja era notable i per què tampoc practiquem el senderisme amb molta frequència. La veritat és que, tot i així, vam arribar al destí una mica cansats però l’esforç va valer la pena.

És un goig que la Natura no ens deixi mai de sorprendre i un cop més així va ser. L’espectacle de l’aigua i les roques és sorprenent.

L’erosió que ha provocat el rierol que baixa des de la muntanya al llit de pedra granítica per on transcorre és talment capritxos. Un rosari de basses amb l’aigua que, ajudada pel desnivell del terreny, va saltant de l’una a l’altre, conviden a l’excursionista a refrescar-se en aquestes aigües cristallines.Per fer un símil l’aparença és la  d’un seguit de «jacutzis» naturals.

Creuem a l’altra cantó del rierol pel pont que travessa per damunt del darrer piló,  per arribar-nos fins el primer  què és el més gran. Quina enveja veure com grups de gent s’han fet seu cada un dels «pilons» i prenen un bany ben merescut. És una estampa magnífica la que formen els «pilons» graonats, un darrera l’altre. El blanc de la pedra contrasta amb les diferents tonalitats de verds i grisos de l’aigua i el reflex dels raigs del sol. I el soroll de l’aigua baixant pendent avall fan de tot plegat un entorn difícil d’oblidar. A uns 50 metres trobem una font que ens compensa de l’esforç i la calor que hem passat per arribar-hi. Ja que no ens podem banyar (no dúiem banyador ja que no en teníem massa idea del que ens trobaríem) al menys ens refresquem amb aquella aigua fresquíssima que ens ofereix la font.

Fotografies de la «Garganta del Infierno» (itinerari) Realitzades per Jaume Ques